Epilogue-Ending-Credits-Dark-Souls-III-OST

Dark Souls 3 és el millor videojoc que he jugat mai, i aquesta afirmació és totalment subjectiva. No tinc paraules per descriure el que aquesta obra em fa sentir. Més que un anàlisi, això és una declaració d’amor i no diré res que no s’hagi dit ja. No tinc intenció d’aportar res a la discussió, l’únic objectiu d’aquest text és comunicar tot el que em fa estimar a aquesta obra tan especial.

Si li preguntes a algú per Dark Souls, segurament et contestarà que és un joc difícil, un repte. No, Dark Souls és molt més que això. Si em preguntessin a mi el que Dark Souls significa crec que podria trobar una bona definició. VIATJE. La musica del menú d’inici ja ho deixa ben clar, aquest serà un viatja inoblidable.

Però en el fons tot això se sosté sobre les seves bases com a videojoc, que són les següents: combat, narrativa, personatges, missió. Sent aquesta ultima la més important en la meva opinió.

El combat es simplement perfecte, i és important parlar d’una característica aquí que defineix tot el joc: minimalisme. No estic dient que el combat sigui rematadament simple, però a la vegada, el sistema ho és. Tenim 2 botons per cada braç. I amb aquesta mecànica, decidim quan esquivar, quan atacar, quan bloquejar i quan rodejar a l’enemic per fer un atac especial (com un backstab o un parry). Un altre bon detall, no només els diferents tipus d’arma tenen diferents perspectives del combat, els enemics també són variats i difícils de combatre. Un enemic es un repte acceptable, tres enemics pot ser una situació complicada. A més a més, si mirem enrere en altres jocs de la saga, veiem que el combat s’ha accelerat. En el primer Dark Souls havies de calcular cada moviment, perquè tant tu com els enemic éreu molt lents i els atacs feien molt de mal. Aquí és diferent, continua conservant la mecànica dels escuts, que son una part vital de la defensa, però ara els enemics són molt més agressius, i conviden a atacar també en un estil més ràpid. Això sí, no estem en un joc Musou, s’ha de pensar en com es mou l’enemic, saber quan atacar y quan no. Un jugador que no vulgui aprendre això li serà impossible completar el joc.

Però si ha un motiu per el que Dark Souls va destacar sobre altres jocs (especialment jocs japonesos) va ser la particular forma de narrar la historia. I jo crec que és així com s’ha d’expressar un videojoc. A través del sistema. La idea és que tot ha passat ja. I el nostre personatge camina per un món decadent que ha tingut millors èpoques. L’escenari és clau, Els escenaris de Dark souls no només són un context per l’acció, expliquen histories. Entrar en Anor Londo y trobar-nos a Aldrich que ha vingut per menjar-se a Gwyndolin. El disseny de nivell és magistral, només els que l’hagin jugat coneixen la sensació d’explorar el mapa i veure com tot està connectat. Tot té sentit arquitectònicament y em sembla que molts estudis haurien d’aprendre de From Software, sobretot tenint en compte que va ser una entrega anual. Això contribueix a la dificultat que va fer a la saga tan coneguda al començament. Dark Souls no és difícil perquè els enemics siguin especialment poderosos (que també ho poden ser) sinó per com estan col·locats en el mapa. Hi ha trampes, dreceres y pots trobar-te algunes sorpreses desagradables. El truc està en no fiar-se de res, la majoria de situacions es poden resoldre sent cautelós y pensant amb claredat els teus moviments abans d’actuar.

El disseny dels diàlegs és molt minimalista, però també es diegètic i encaixa amb el sistema. A més a més, no pots fer les quest de tots els personatges perquè algunes entren en conflicte. Pot semblar que no des de fora, però aquest joc realment mereix ser catalogat com a joc de rol. Tots els personatges tenen un propòsit, i el tracte amb ells construeix subtramas, algunes amb punts increïblement tràgics. I aquest és el punt al on jo volia arribar. El doblatge de Dark Souls 3, especialment el del meu personatge preferit: La Guardiana de Foc. Però abans, una petita introducció:

Ashen one, hearest thou my voice still?

Després de vèncer a la Ballarina del Vall Boreal podem accedir a una zona alternativa, allà enfrontarem a Oceiros i posteriorment al Campió Gundyr. Després arribem a les Tombes Oblidades, una versió enfosquida del Santuari de l’Enllaç de Foc en la que no es va enllaçar la flama. Allà ens trobarem amb els ulls de la guardiana de foc. Un ítem que, si li donem a la Guardiana del nostre Santuari, tindrem una conversa en la que veiem que els ulls li fan veure un món sense flama, un món fosc, aterridor. Això és important perquè si decidim trair a la nostra missió i no enllaçar la flama, els diàlegs de la Guardiana canvien, on podem notar tristesa de veritat en les seves paraules, molt subtil, però efectiu. I encara més important. Quan li donem els ulls a la Guardiana de Foc, la musica del Santuari canvia per aquesta:

Secret-Betrayal-Dark-Souls-III-OST

Mai un videojoc m’havia comunicat d’aquesta forma que estava fent una cosa malament. I res del que digui li farà justícia a aquest moment. Aquest va ser el moment que em va fer estimar més a un joc del que ja estava enamorat. És una cosa que heu d’experimentar. I, per acabar, parlem breument de l’ambientació.

Com ja he dit abans, aquest és un món en decadència, Visitem el món de Lothric, les restes de la antigament havia estat Lordran. En aquest sentit té molt de Berserk, ambdues histories al principi semblen fantasia medieval genèrica però tenen girs que les fan úniques, y molt fosques. Hidetaka Miyazaki ha sabut inspirar-se en l’obra de Kentaro Miura sense que això signifiqui que no pugui crear una cosa nova. I l’ambientació no és l’únic que comparteixen, les dues saben utilitzar bé el misteri i combinen molt bé moments d’acció molt dinàmics amb moments de silenci, i espera.

Dubto molt que torni a trobar res igual, obviant la resta de jocs de la saga. Pot ser que Dark Souls ara sigui jove, però serà recordat com un colós.

Autor: Sergi Villaseñor